És el primer moviment de la simfonia 7 in C major op.60 "allegretto" de Shostakovich constructivisme?
A "Capitalisme i esquizofrènia" Deleuze ens parla del ritornello, aquesta melodia vagabunda que ens acompanya al bosc on un nen s'ha perdut.

Aquí en aquest allegretto es produeix al nen, l'ésser apareix com a ésser en un paper escrit, es manifesta com una nova força que es diferencia qualitativament, i emotivament va construint sense saber-ho quan neix, entre trompetes solemnes, aquesta melodia que es repeteix com una llavor indestructible, pròpia de la naturalesa, del que viu, del que se sostreu a qualsevol tipus de raó i de mesura, a qualsevol tipus d'analogia amb l'extern, ple de voluntat, fora de la modernitat ... i entre discursos va generant notes musicals que es barregen amb el obsessiu en un crescendo musical més enllà del model productiu, de qualsevol sistema econòmic, de qualsevol paraula resolutòria, de qualsevol inmunitas filosofica, incommensurablement amb l'ímpetu del que és viu, i generant un caos de l'esperit que es desdiu, que reneix però que creix i creix en l'èmfasi del que se sent, amb un sol sentit, irrepetible al seu temps.

En un primer moment tot sembla majestuós, arquitectònic, solemne, el moment en què emergeix una nova vida, la felicitat pròpia del que comença una nova activitat, una nova promesa, un regal inescrutable, propi de trompetes i de impetuosos guinyols, sorolls i aplaudiments , brouillards de la felicitat , compartida amb altres dones, gairebé no es percep certa amargor i desproporció,on hi ha un silenci, hi ha una cosa que s'interromp, la topada amb la dificultat, el món, els altres, la imbecil·litat pròpia de l'ésser humà, la música s'entristeix, baixa el volum de l'acció, ja no es viu l'esdeveniment, tot sembla malenconiós, apareix la pregunta per Déu, pel món, per la política, pel social, des de la insignificança del no- res, amb la veu baixa del no-tao, es perllonga sense destí, afectant, atorgant, vivint com un realisme el que s' otorga, el credit que permet viure, fins que ex nihilo comencen aquestes poques notes musicals de la naturalesa que no pararan de repetir-se, adquirides, gairebé imperceptiblement, des de l'anonimat, però amb la referència del donat, suaument, dolçament, amb veu de nena, perque mai acaben, mai acabarien, és una cosa que porta la vida, barrejant-se amb altres vigors d'altres sorolls, anant a més i més amb l'ordre del viu, del que pretén anar cap a alguna cosa, fenomen del esser, o una gran guerra, sonoritats que van canviant en un crescendo alterat, amb un somriure, amb un Verb, d'aquestes poques notes però amb la preocupació del que es complica, una música que s'uneix a la melodia esdevinguda, captaire del ple, que es perd en el caos, el desordre del dramàtic de l'existència, únicament i exclusivament en el sensible, durant molt de temps, amb més ímpetu, somrient indefiniblement, sorprenent-una i altra vegada, prevenint el donat però sense saber el que es donarà, el món i tu, la teva construcció pròpia del sensible , sense saber si millora el donat o no però imposant, eixamplant, on acaba qualsevol tipus de raó, panderetes, violoncels, pits, sorolls, però aquesta mateixa naturalesa musical que es perllonga en un temps inexistent, amb l'espai del que se sent, es sentit per tu, del misteri, de l'atzar, de la pròpia història, de la pregunta per la fi, de la pregunta del perquè, del que es incommensurable, de la relació existent entre tu i l'altra, del teu món obert a l' altre, al buit i el que es construit, fins que com una cançó de bressol comences a relaxar-te, saps que no hi ha fi, saps que la mort no existeix, saps que l'ésser no existeix, però veus que el moviment cessarà, irreductiblement a res, amb la sorpresa del que no se sap, així ho pressents i poc a poc va cessant la música, va cessant l'aparent, les mirades moren, el dolor, el plaer, el psiquiàtric obre les seves portes, i s' estableix el teu Ordre.