TOLSTOI: “La mort d’Ivan Illich”
capítol 2
Acaba de saltar per la finestra el Comte Ovitov. Es jiji, unes rialles dels nens que estaven mirant per la finestra, els quals no van poder deixar de sorprendre en veure el cap esparramados per terra i el toll de sang, com si no anés a repetir l’esdeveniment, i deixant la princesa Evanovna amb la paraula a la boca i la pell cristal·lina, de diamant, però encara en els minuts anteriors i entusiasmada amb el seu curs de literatura russa contemporània per a nens. Estava fent una crítica del autors moscovites vius que més s’esmentaven en els cercles literaris. S’havia donat el rumor que la princesa havia invertit una gran suma de diners per poder donar les classes en un apartament del centre de Moscou regentat per militars i que en l’últim certamen literari havia mort Ivan Illich, després de tan sols una més que indiscreta participació en la xerrada, animant a les joves generacions russes a les tertúlies de la princesa i el presumpte robatori d’uns bons de l’estat, propietat de Evanovna, deixant conseqüentment en la ruïna a més de cinc mil ànimes. Semblava que no hubera un sentit concret pel qual filtrar la personalitat morta d’Ivan Illich. Com si els seus propis valors no tinguessin connexió amb tota aquesta gent, com si no hagués relat literari i tornés a posar-se en dubte en societat l’existència del esperit modern.
El general Vlamisch es va fer ressò en l’estada, i donant una volta per l’esquena de la princesa, va anunciar que seria impiadós i desconsiderat no seguir amb les classes i el programa de la princesa, així que recuperar els grans temes històrics dividits per Evanovna en uns curiosos eixos que ella deia sang russa, mal d’amor, menjar i suïcidi, donant a entendre el drama de la societat moscovita del seu temps, que era la manca de creences. Ningú el va escoltar, com era habitual, ja que era molt comú imitar els costums franceses amb les classes inferirores a Rússia, però el general estava molt acostumat.
Perpetuar el malestar una dona gran borratxa amb ulls majorment tancats, Stevevna Pvajarta, que havia acudit als cursos com a important propietària d’una biblioteca extensa de quatre toms útils, sense poder fer més, ja que la vella era propietat d’un honorable marquès de Baviera, ciutadà lliure amo d’ànimes, i apiadat profeta en els balls. Ningú podia apartar la mirada de les galtes rosats per l’alcohol de la vella feliç i la bava caient pels botons de l’abric quan la seva pròpia còlera, qualitat de tot ésser menyspreable a qui ja no li importa la vida, va emetre. En envermellir com un porc imprecar tossint que era un abús excretable per part dels nens dedicar-se a problemes pseudofilosóficos i amb l’ebrietat de tertúlies de dames poc instruïdes, les quals podrien invertir els seus diners en un marit i deixar la consciència dels nens per al exercici de les armes i la muerte.No haver lloc a objeccions, ja que tothom sabia que la dona era un altre mort. Quan això va sentir Psitov Mijni, nen covard i brut, el qual sempre omplia les seves butxaques de misteriosos objectes, va intentar desfogar amb la vella amb les seves mans preparades a les execucions indignes i va caure ensopegant dissimulat, morint en l’acte i trencant amb el seu cap una rajola del sòl irreparable per ser un model únic. Es va fer un estrèpit a la sala, com si mil canaris piarán alhora, i els altres nens, al veure-ho estirat tranquil a terra mort empezarón a patearlo temptejant la seva sort per embolicar amb la catifa que li havia regalat un duc analfabet a la princesa Evanovna després d’un viatge, fins que va intervenir ella mateixa amb la seva habitual proselitisme, i traient ferro a l’assumpte va comparar a la nouvinguda Stevevna amb un gos vell fastigós, obsessionada la princesa amb tenir entretinguts els nens més bons i dolços, que ella deia la fràgil naturalesa, i comparava la seva sort als perills del bronzejat, per poder continuar amb l’interessant tema de les injustícies russes, condició de classe per escollir el color i la mida dels taüts, quan cal enterrar els éssers, reprenent el mite d’Antígona, amb la seva habitual grandesa cultural.
Se sabia que la princesa Evanovna tenia unes maneres excessivament refinats que irritaven als nens, que havia canviat diverses vegades de nom i es rumorejava que els facilitava tòxics, perquè poguessin aguantar la classe amb més vigor, arribant fins i tot a acumular un deute important en alcohol i el retret d’alguna mare.
El xulo Vlamisich dictaminar que calia donar exemple i castigar els nens, pel simple fet de mirar per la finestra presos de la seva curiositat adolescent per veure la sang i les vísceres, en l’exercici de la seva irresponsabilitat militar i civil. Tothom va estar d’acord i amb l’autoritat del seu orgull natural, ningú va deixar dubtes de quin seria l’alimentació dels nens l’any que, a més de l’expropiació de totes les estufes.
I ja quan tot semblava tornar a la normalitat, després de desaparèixer Vlamisich de forma misteriosa, quan els alumnes ja estaven gaudint de les faldilles que quedaven, l’enginy de la princesa i l’esperit creador que la caracteritzava va decidir començar a tocar en un piano que havia protegit en un racó, les notes més greus i vulgars, construint una melodia intolerable i la sonoritat a la sala atemoria als nens, propietat d’un metge forense que l’havia comprat i no ho necessitava. I així tots, sobretot els alumnes, presos d’una moral intitutiva de la gent de ciutat, van comprendre que en aquesta terutlia literària anaven a acabar tots morts. Anaven a acabar morts … com Ivan Illich, anaven a acabar morts com el comte, anaven a acabar morts com el nen, i que només quedaria la princesa, mentre la música augmentava el seu turment …
martes, 17 de febrero de 2015
Ich Lieben bich
Passeu per l'ordinador, escriguin el seu nom pacíficament,
per escriure les poesies, en el record de tot el que l'ordinador
tenia, paral·lelament a la funció que exercíem,
robant el viure, amb ansietat i cura,
de les dones, pels nostres alts i cacauets , altament conscienciats
amb el mestre, l' alemany
És un record, o no,
no creguis que et desitjo, és simplement, que he cridat pels i carres,
informació de més de dues hores parlant, per comunicar-me en morse,
integrant els neologismes per tu
per portar el record del trencat, i dels altres presos,
que hi ha al la llum, del crepuscle quan penso,
l'amor d'aquell dia, que mai va existir o les calaveres.
No creguis que el taulell, és tot per a mi, competint aamb utopies
deixarà d'estar limitat a l'amor, i se centrarà en la perifèria, als altres
i al record, dels colors que formàvem,
del borratxo, el banyut, el penós, l'heroi, el destructor i el terminator.
és que sempre fem el mateix, qui sap no,
i ens divertim, ardentment,plaenterament sense
creure que és el cacauet, que imaginàvem,
perquè és l'estàtua, d'ella- en- pompa, que no és pompeya,
i tu aixi: si, si, si, si que SISE,
la qual em va trencar les dents i em va deixar la cara desfigurada, no,
després la mateixa,
era un record del carnet, de passatemps i saunes
quotes del gimnàssos sense pagar, en principi moral, que defensaven els vells...
És simplement un record del molt amor, que baixava,
pels cossos i el menyspreu, teatral, no,
de la meu menjar.
I love you ...
per escriure les poesies, en el record de tot el que l'ordinador
tenia, paral·lelament a la funció que exercíem,
robant el viure, amb ansietat i cura,
de les dones, pels nostres alts i cacauets , altament conscienciats
amb el mestre, l' alemany
És un record, o no,
no creguis que et desitjo, és simplement, que he cridat pels i carres,
informació de més de dues hores parlant, per comunicar-me en morse,
integrant els neologismes per tu
per portar el record del trencat, i dels altres presos,
que hi ha al la llum, del crepuscle quan penso,
l'amor d'aquell dia, que mai va existir o les calaveres.
No creguis que el taulell, és tot per a mi, competint aamb utopies
deixarà d'estar limitat a l'amor, i se centrarà en la perifèria, als altres
i al record, dels colors que formàvem,
del borratxo, el banyut, el penós, l'heroi, el destructor i el terminator.
és que sempre fem el mateix, qui sap no,
i ens divertim, ardentment,plaenterament sense
creure que és el cacauet, que imaginàvem,
perquè és l'estàtua, d'ella- en- pompa, que no és pompeya,
i tu aixi: si, si, si, si que SISE,
la qual em va trencar les dents i em va deixar la cara desfigurada, no,
després la mateixa,
era un record del carnet, de passatemps i saunes
quotes del gimnàssos sense pagar, en principi moral, que defensaven els vells...
És simplement un record del molt amor, que baixava,
pels cossos i el menyspreu, teatral, no,
de la meu menjar.
I love you ...
EL BANCO Y LA HOJA QUE CAE
Fácil sería conseguir el sol
pero yo necesito
solo algo de comer y eso depende
del ser humano
Cae el cielo en mi cabeza infinita
multitud de sangre
multitud de ojos
multitud de paradigmas en mi frente
Mejor tú
Cuando pienso sé que te pienso
pero no sé si es suficiente
pensamiento para saber
que los demás
algún día dirán que
he pensado
y entonces te busco
Cae la llave de mi casa
Cuando el cielo mira hacia nosotros
nosotros no sabemos si es verdad o es un drama
necesitamos insultar
necesitamos mirar más
necesitamos eyacular
Pero hay un lirismo
que se repite en la historia
y en el árbol cuyo lenguaje botánico
sólo conoce el dios de la mirada perdida
y repite agua o palabras de fuente
misterio enigma desconcertante
del despertar continuo
de tu sangre circular
Yo sólo puedo poseer tu cuerpo
de una manera ficticia
y por eso he muerto ya tantas veces
vuelvo con flores y manchas y
tú me preguntas si
he vuelto a robar palabras
mañana vuelvo también
mañana te desearé más seguro
mañana se me olvidará el mundo
Y los demás cuando me sirven la comida
y hay uno que es un poco torpe
tú sonríes pensando en Francia
y se le ha caído el plato de pollo
y yo voy a mendigar un trozo de pan
Pero cuando vuelvo tus labios ya no pueden más
y yo me tumbo en la cama
¿tiene usted hora?
¿cúanto tiempo falta?
En la plaza hay una gente
oscura que nadie conoce
yo creo que quieren algo
pero falta algo que yo no sé
si será el curso de la historia
o necesitan comer
porque te he mirado he podido ver
porque te he mirado he agachado la cabeza
Y cuando por la noche
me tumbo en el único banco de madera donde no hay nadie
y ni siquiera sé si me miras
sé que los dos hemos renunciado a algo
y ya podemos volver a casa
que es una caricia eterna
pero yo necesito
solo algo de comer y eso depende
del ser humano
Cae el cielo en mi cabeza infinita
multitud de sangre
multitud de ojos
multitud de paradigmas en mi frente
Mejor tú
Cuando pienso sé que te pienso
pero no sé si es suficiente
pensamiento para saber
que los demás
algún día dirán que
he pensado
y entonces te busco
Cae la llave de mi casa
Cuando el cielo mira hacia nosotros
nosotros no sabemos si es verdad o es un drama
necesitamos insultar
necesitamos mirar más
necesitamos eyacular
Pero hay un lirismo
que se repite en la historia
y en el árbol cuyo lenguaje botánico
sólo conoce el dios de la mirada perdida
y repite agua o palabras de fuente
misterio enigma desconcertante
del despertar continuo
de tu sangre circular
Yo sólo puedo poseer tu cuerpo
de una manera ficticia
y por eso he muerto ya tantas veces
vuelvo con flores y manchas y
tú me preguntas si
he vuelto a robar palabras
mañana vuelvo también
mañana te desearé más seguro
mañana se me olvidará el mundo
Y los demás cuando me sirven la comida
y hay uno que es un poco torpe
tú sonríes pensando en Francia
y se le ha caído el plato de pollo
y yo voy a mendigar un trozo de pan
Pero cuando vuelvo tus labios ya no pueden más
y yo me tumbo en la cama
¿tiene usted hora?
¿cúanto tiempo falta?
En la plaza hay una gente
oscura que nadie conoce
yo creo que quieren algo
pero falta algo que yo no sé
si será el curso de la historia
o necesitan comer
porque te he mirado he podido ver
porque te he mirado he agachado la cabeza
Y cuando por la noche
me tumbo en el único banco de madera donde no hay nadie
y ni siquiera sé si me miras
sé que los dos hemos renunciado a algo
y ya podemos volver a casa
que es una caricia eterna
NO QUEDARÀ AIXÍ
El conill em persegueix per les places i porta les dents afilades, sembla una rata però és un conill, es un amic.
Tothom diu que és un conill, però aquest no menja pastanagues, menja pizza cuita.
El conill s'ha parat a contemplar el paisatge dissimulant, amb dolzor no sé que vol de mi el conill.
El conill busca alguna cosa, s'ha posat a córrer nerviós i s'ha colat en una propietat privada, però sempre té els seus ulls en la meva esquena.
L'amo de la casa li ha cridat: Rata de merda, ves a prendre pel cul.
Sense saber amb prou feines que és un dolç conill.
I el conill aixeca la cua i es queda tan feliç com el que res.
Segurament està pensant en la seua conilleta perquè té la mirada alegre i torna a ensenyar les seves dentetes i mou la cua amb felicitat.
Jo sé que és un conillet tranquil, però no sé perquè em persegueix, interessat.
Ara el conill, tranquil·lament aixeca la seva cua i defeca al costat d'un parc infantil, amb gracietes.
Passa una velleta estrangera amb el bastó i rellisca tràgicament perdent la seva vida, i el conill s'entristeix, però no deixa de perseguirme calladet.
Es veu que l'amo de la propietat privada és el fill de la vella accidentada, i el conillet es fa el simpàtic sense demanar perdó a ningú, ji ji ji.
Tota la plaça plena de gent, en plena manifestació contra ell, amb pancartes: FORA RATES DE MERDA filles de puta, i el conill enfosquit s'amaga darrere d'un contenidor d'escombraries amb la mirada atenta al que faig, melancolic.
No sé si aturar-me i decidir-me a parlar amb un conill tan accidentat però tan bo amb mi de caracter.
M'adono al cap d'unes hores, que ja tota la ciutat persegueix el conillet per matar-lo, estan fins als ous dels conillets que maten velles en les places defecant amb ganes de fer chiste.
La gent en la seva ignorància creu que són rates i que no tenen sentiments, ni saben defecar al seu lloc i amb amor, el respecte i el civisme.
Em decideixo a parlar amb ell i dirigeixo el meu pas amb la meva mirada dubtosa mentre ell tanca els ulls descansant un moment.
És en aquest instant quan ho enxampen. L' ha agafat el fill de la vella creient que és una rata i l'ha degollat cruelment, morint com angelet.
Però això no quedarà així.
Tothom diu que és un conill, però aquest no menja pastanagues, menja pizza cuita.
El conill s'ha parat a contemplar el paisatge dissimulant, amb dolzor no sé que vol de mi el conill.
El conill busca alguna cosa, s'ha posat a córrer nerviós i s'ha colat en una propietat privada, però sempre té els seus ulls en la meva esquena.
L'amo de la casa li ha cridat: Rata de merda, ves a prendre pel cul.
Sense saber amb prou feines que és un dolç conill.
I el conill aixeca la cua i es queda tan feliç com el que res.
Segurament està pensant en la seua conilleta perquè té la mirada alegre i torna a ensenyar les seves dentetes i mou la cua amb felicitat.
Jo sé que és un conillet tranquil, però no sé perquè em persegueix, interessat.
Ara el conill, tranquil·lament aixeca la seva cua i defeca al costat d'un parc infantil, amb gracietes.
Passa una velleta estrangera amb el bastó i rellisca tràgicament perdent la seva vida, i el conill s'entristeix, però no deixa de perseguirme calladet.
Es veu que l'amo de la propietat privada és el fill de la vella accidentada, i el conillet es fa el simpàtic sense demanar perdó a ningú, ji ji ji.
Tota la plaça plena de gent, en plena manifestació contra ell, amb pancartes: FORA RATES DE MERDA filles de puta, i el conill enfosquit s'amaga darrere d'un contenidor d'escombraries amb la mirada atenta al que faig, melancolic.
No sé si aturar-me i decidir-me a parlar amb un conill tan accidentat però tan bo amb mi de caracter.
M'adono al cap d'unes hores, que ja tota la ciutat persegueix el conillet per matar-lo, estan fins als ous dels conillets que maten velles en les places defecant amb ganes de fer chiste.
La gent en la seva ignorància creu que són rates i que no tenen sentiments, ni saben defecar al seu lloc i amb amor, el respecte i el civisme.
Em decideixo a parlar amb ell i dirigeixo el meu pas amb la meva mirada dubtosa mentre ell tanca els ulls descansant un moment.
És en aquest instant quan ho enxampen. L' ha agafat el fill de la vella creient que és una rata i l'ha degollat cruelment, morint com angelet.
Però això no quedarà així.
lunes, 16 de febrero de 2015
HE TROPEZADO CON PUBLICIDAD MATUTANO
La ociosidad es la madre de la filosofía.
Thomas Hoobes
Crujen los cerdos del arroyo,
Crujen palomitas de maíz calcinadas en goteras,
El cine es una escupidera vieja pelada como Cuando
El viejo se masturba
Delante de la televisión,
La luna cede ante la soberanía
De la copa de coñac,
Y el árbol del miedo es también
Un vibrador sin pilas, ¡Ten cuidado
Con la brisa, que trae remordimientos
De conciencia y pizzas
Sin cocer!, ¡Joder que amarga
Es la asamblea de los que vomitaron
Sonrisas cínicas!, Piensa antes
El movimiento,
O la cena
Brillara por su ausencia,
Brillará por su anillo,
Brillará el ojo, Crujen los cerdos
Del arrollo, Crujen supositorios grandes,
Brillará un coño desilusionado,
Los preservativos en los grandes almacenes
Y en las heladerías, Fóllatela.
Crujen periódicos malditos,
Crujen fóllatela,
El cine es un neuroléptico lleno
De consonantes vacías de vocales,
La frase es un insulto De la
Copa de coñac,
El cine fue ayer, hoy
Las pizzas sin cocer, Llora
El movimiento de la bruja del ático, Crujen
balcones de Karatecas afeminados, ¡Joder que amargo es
el estiércol y el vibrador
Del camino de la tarántula!
Crujen los cerdos puercos,
Joder, Fóllatela, Cumpleaños feliz,
Crujen los cerdos delgados,
Cruje mi vida.
Cruje.
Thomas Hoobes
Crujen los cerdos del arroyo,
Crujen palomitas de maíz calcinadas en goteras,
El cine es una escupidera vieja pelada como Cuando
El viejo se masturba
Delante de la televisión,
La luna cede ante la soberanía
De la copa de coñac,
Y el árbol del miedo es también
Un vibrador sin pilas, ¡Ten cuidado
Con la brisa, que trae remordimientos
De conciencia y pizzas
Sin cocer!, ¡Joder que amarga
Es la asamblea de los que vomitaron
Sonrisas cínicas!, Piensa antes
El movimiento,
O la cena
Brillara por su ausencia,
Brillará por su anillo,
Brillará el ojo, Crujen los cerdos
Del arrollo, Crujen supositorios grandes,
Brillará un coño desilusionado,
Los preservativos en los grandes almacenes
Y en las heladerías, Fóllatela.
Crujen periódicos malditos,
Crujen fóllatela,
El cine es un neuroléptico lleno
De consonantes vacías de vocales,
La frase es un insulto De la
Copa de coñac,
El cine fue ayer, hoy
Las pizzas sin cocer, Llora
El movimiento de la bruja del ático, Crujen
balcones de Karatecas afeminados, ¡Joder que amargo es
el estiércol y el vibrador
Del camino de la tarántula!
Crujen los cerdos puercos,
Joder, Fóllatela, Cumpleaños feliz,
Crujen los cerdos delgados,
Cruje mi vida.
Cruje.
RECUERDO DEL GRAN POETA PABLO DE ROCKA Y SU MUSICA
Rebentades ia les artèries i posat el collage
A disposició del general,
L'home és un pastor de rèptils que s'han acomiadat
De l'amant cobdiciosa, caiguts els estris
I la treva del paracaigudes no té sintaxi alguna
A diferència dels pèls del teu cony,
i un altre poeta.
¡Puta la Gueva!
El espanyolet model va perdent contes
I és gairebé l'hora de rebentar
Com merda,
Serà millor avisar-lo que no hi ha recompensa
Ni cúmul de plaers interrelacionats orgiásticamente,
Del temptador cul
o serà la temptació del idiota místic
un tros de peiot?
O serà Pipi Calzaslargas nua, per ell?
¡Puta la Gueva!
Rebentada la praxi de l'etern retorn,
Heraclits demografics
És hora del passatger present o del manipulable record!
Que llangueixi de pel·lícules pornogràfiques
I recuperi cossos sense combregar,
És hora de deixar-se anar i sentir el vertigen!
Que surtin de la cova dels que no saben de vestimentes ni propietats però defensen el que és seu!
Que denotin saviesa els que no són iguals!
Que rebentin els sistemes que promouen idees ancianes!
¡Puta, mierda la Gueva!
Rebentades les pistoles ressuscitades
Ahir durant el casament de l'infant,
És l'hora de la síncope de mentides i de falses paraules
Suscitades per la presó del llenguatge
I l'oprobi de l'amic, del vell
Per què pensar que res postmortem és més probable que ens creixin quaranta banyes majestuoses
o altres hipòtesis absurdes?
És que heu conegut res, del interior?
O manegeu el concepte per què és necessari?
Llavors de què pressumiu?
Em pleno i em buido,
No em susciteu dubtes, esforç i transgressions,
simfonies meves.
I Aquesta nit que no sopereu, la gràcia que us fa, pensadors llaminers assegurances de la ciència com del vostre afalac i demència!
A prendre pel cul, a coronar intuïcions i idolatrar als còmics!
La nostra tragèdia no és la vostra tragèdia ni la meva, recordeu-ho!
Viva la uevà!
A disposició del general,
L'home és un pastor de rèptils que s'han acomiadat
De l'amant cobdiciosa, caiguts els estris
I la treva del paracaigudes no té sintaxi alguna
A diferència dels pèls del teu cony,
i un altre poeta.
¡Puta la Gueva!
El espanyolet model va perdent contes
I és gairebé l'hora de rebentar
Com merda,
Serà millor avisar-lo que no hi ha recompensa
Ni cúmul de plaers interrelacionats orgiásticamente,
Del temptador cul
o serà la temptació del idiota místic
un tros de peiot?
O serà Pipi Calzaslargas nua, per ell?
¡Puta la Gueva!
Rebentada la praxi de l'etern retorn,
Heraclits demografics
És hora del passatger present o del manipulable record!
Que llangueixi de pel·lícules pornogràfiques
I recuperi cossos sense combregar,
És hora de deixar-se anar i sentir el vertigen!
Que surtin de la cova dels que no saben de vestimentes ni propietats però defensen el que és seu!
Que denotin saviesa els que no són iguals!
Que rebentin els sistemes que promouen idees ancianes!
¡Puta, mierda la Gueva!
Rebentades les pistoles ressuscitades
Ahir durant el casament de l'infant,
És l'hora de la síncope de mentides i de falses paraules
Suscitades per la presó del llenguatge
I l'oprobi de l'amic, del vell
Per què pensar que res postmortem és més probable que ens creixin quaranta banyes majestuoses
o altres hipòtesis absurdes?
És que heu conegut res, del interior?
O manegeu el concepte per què és necessari?
Llavors de què pressumiu?
Em pleno i em buido,
No em susciteu dubtes, esforç i transgressions,
simfonies meves.
I Aquesta nit que no sopereu, la gràcia que us fa, pensadors llaminers assegurances de la ciència com del vostre afalac i demència!
A prendre pel cul, a coronar intuïcions i idolatrar als còmics!
La nostra tragèdia no és la vostra tragèdia ni la meva, recordeu-ho!
Viva la uevà!
A E I O U
Putrefacció de paraules ressentides, extirpades
Estan en les meves preguntes de targeta de crèdit
Amb restes de cocaïna i llits palomenitzats.
És qüestió de llepar els peus d'algú
Que no té respostes. (¿Que no?)
És una vida molt dolenta aquesta que hi ha
Al gronxador on el meu millor amic
Es va deixar les dents content.
Perquè jo parlo de la meva vida ressentida
I de quarts de bany solitaris perquè no
m' enganyin ni em besin...
¡Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Corredors irremeiables estan en el meu desig
I jo me'ls menjo perquè sóc de paper
I em crec desigual, no mort.
Què us puc preguntar si no sabeu res?
Què importa perdre el temps si hi ha de més
Per justificar?
Qui collons us creieu amb les vostres llaunes
D'escopinyes? (o de menjar)
¡Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Ni em coneixeu, ni em coneixereu, i no puc ajudar-vos
A reconèixer uns morts
Ni acceptareu els meus suggeriments, ni podré canviar-hos,
Ni vosaltres sou algú, amb tota la vostra cap,
Ni jo tampoc, per diners.
Què importa si parlo de greuges i de dolor transparent?
Què més dóna que m'equivoqui, per a vosaltres?
A qui he molestat amb el meu discurs i la meva confusió idiota?
¡iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!
El passat està per trivialitzar. I res més. Punt i bromes.
No es pot estar recordant per plaer cap
als altres
És putrefacta la gasolina de l'esperit,
I és ressentit tot aquell combustible que cregui, perquè s'implica.
Ja heu comptat tots els meus errors, perquè voleu matar-me? (O fer-me mal)
I que maques són les dones, que gran la comèdia!
¡Oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo!
Hi ha uns quants milions de dones importants
En la meva vida irremeiable
I estimo com un nen callat, blanc.
El gronxador alienat és un empatx de menjar
Com una primera vocal entesa.
És la comèdia del qual no té res a dir
I diu el primer que se li ocorre
Per ser poeta i criador, Delincuent. (o simple)
¡Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
Estan en les meves preguntes de targeta de crèdit
Amb restes de cocaïna i llits palomenitzats.
És qüestió de llepar els peus d'algú
Que no té respostes. (¿Que no?)
És una vida molt dolenta aquesta que hi ha
Al gronxador on el meu millor amic
Es va deixar les dents content.
Perquè jo parlo de la meva vida ressentida
I de quarts de bany solitaris perquè no
m' enganyin ni em besin...
¡Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Corredors irremeiables estan en el meu desig
I jo me'ls menjo perquè sóc de paper
I em crec desigual, no mort.
Què us puc preguntar si no sabeu res?
Què importa perdre el temps si hi ha de més
Per justificar?
Qui collons us creieu amb les vostres llaunes
D'escopinyes? (o de menjar)
¡Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!
Ni em coneixeu, ni em coneixereu, i no puc ajudar-vos
A reconèixer uns morts
Ni acceptareu els meus suggeriments, ni podré canviar-hos,
Ni vosaltres sou algú, amb tota la vostra cap,
Ni jo tampoc, per diners.
Què importa si parlo de greuges i de dolor transparent?
Què més dóna que m'equivoqui, per a vosaltres?
A qui he molestat amb el meu discurs i la meva confusió idiota?
¡iiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!
El passat està per trivialitzar. I res més. Punt i bromes.
No es pot estar recordant per plaer cap
als altres
És putrefacta la gasolina de l'esperit,
I és ressentit tot aquell combustible que cregui, perquè s'implica.
Ja heu comptat tots els meus errors, perquè voleu matar-me? (O fer-me mal)
I que maques són les dones, que gran la comèdia!
¡Oooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo!
Hi ha uns quants milions de dones importants
En la meva vida irremeiable
I estimo com un nen callat, blanc.
El gronxador alienat és un empatx de menjar
Com una primera vocal entesa.
És la comèdia del qual no té res a dir
I diu el primer que se li ocorre
Per ser poeta i criador, Delincuent. (o simple)
¡Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!
domingo, 15 de febrero de 2015
Puedo asegurar desde la nada
melancólico y cariñoso
que es perdida tu mirada
en tus ojos de seda y paraíso
y también un café con leche.
Pero cuando tu te muestras
acompañado por el viento y las trompetas
interiorizando la fiesta
mientras los niños sonríen
yo estoy pensando en ella.
Tú has sufrido, puedo leerlo en tu espalda
y con el sonido del tambor
mañana es hoy, hoy es mañana
en tu mensaje de optimismo
incluso en la iglesia.
Y cuando te sientas en el suelo como si fueras un mendigo
todos comprendemos lo que haces
porque ya te conocemos
y sabemos que no tienes remedio
como un niño ante el sol.
Son palabras de amor las que pronuncias
como love o de nada
y cuando ves a alguien vomitar
vas y mandas que limpien por ti
y cuando estés muerto
todos iremos a la cermonia.
Gracias
melancólico y cariñoso
que es perdida tu mirada
en tus ojos de seda y paraíso
y también un café con leche.
Pero cuando tu te muestras
acompañado por el viento y las trompetas
interiorizando la fiesta
mientras los niños sonríen
yo estoy pensando en ella.
Tú has sufrido, puedo leerlo en tu espalda
y con el sonido del tambor
mañana es hoy, hoy es mañana
en tu mensaje de optimismo
incluso en la iglesia.
Y cuando te sientas en el suelo como si fueras un mendigo
todos comprendemos lo que haces
porque ya te conocemos
y sabemos que no tienes remedio
como un niño ante el sol.
Son palabras de amor las que pronuncias
como love o de nada
y cuando ves a alguien vomitar
vas y mandas que limpien por ti
y cuando estés muerto
todos iremos a la cermonia.
Gracias
És el primer moviment de la simfonia 7 in C major op.60 "allegretto" de Shostakovich constructivisme?
A "Capitalisme i esquizofrènia" Deleuze ens parla del ritornello, aquesta melodia vagabunda que ens acompanya al bosc on un nen s'ha perdut.
Aquí en aquest allegretto es produeix al nen, l'ésser apareix com a ésser en un paper escrit, es manifesta com una nova força que es diferencia qualitativament, i emotivament va construint sense saber-ho quan neix, entre trompetes solemnes, aquesta melodia que es repeteix com una llavor indestructible, pròpia de la naturalesa, del que viu, del que se sostreu a qualsevol tipus de raó i de mesura, a qualsevol tipus d'analogia amb l'extern, ple de voluntat, fora de la modernitat ... i entre discursos va generant notes musicals que es barregen amb el obsessiu en un crescendo musical més enllà del model productiu, de qualsevol sistema econòmic, de qualsevol paraula resolutòria, de qualsevol inmunitas filosofica, incommensurablement amb l'ímpetu del que és viu, i generant un caos de l'esperit que es desdiu, que reneix però que creix i creix en l'èmfasi del que se sent, amb un sol sentit, irrepetible al seu temps.
En un primer moment tot sembla majestuós, arquitectònic, solemne, el moment en què emergeix una nova vida, la felicitat pròpia del que comença una nova activitat, una nova promesa, un regal inescrutable, propi de trompetes i de impetuosos guinyols, sorolls i aplaudiments , brouillards de la felicitat , compartida amb altres dones, gairebé no es percep certa amargor i desproporció,on hi ha un silenci, hi ha una cosa que s'interromp, la topada amb la dificultat, el món, els altres, la imbecil·litat pròpia de l'ésser humà, la música s'entristeix, baixa el volum de l'acció, ja no es viu l'esdeveniment, tot sembla malenconiós, apareix la pregunta per Déu, pel món, per la política, pel social, des de la insignificança del no- res, amb la veu baixa del no-tao, es perllonga sense destí, afectant, atorgant, vivint com un realisme el que s' otorga, el credit que permet viure, fins que ex nihilo comencen aquestes poques notes musicals de la naturalesa que no pararan de repetir-se, adquirides, gairebé imperceptiblement, des de l'anonimat, però amb la referència del donat, suaument, dolçament, amb veu de nena, perque mai acaben, mai acabarien, és una cosa que porta la vida, barrejant-se amb altres vigors d'altres sorolls, anant a més i més amb l'ordre del viu, del que pretén anar cap a alguna cosa, fenomen del esser, o una gran guerra, sonoritats que van canviant en un crescendo alterat, amb un somriure, amb un Verb, d'aquestes poques notes però amb la preocupació del que es complica, una música que s'uneix a la melodia esdevinguda, captaire del ple, que es perd en el caos, el desordre del dramàtic de l'existència, únicament i exclusivament en el sensible, durant molt de temps, amb més ímpetu, somrient indefiniblement, sorprenent-una i altra vegada, prevenint el donat però sense saber el que es donarà, el món i tu, la teva construcció pròpia del sensible , sense saber si millora el donat o no però imposant, eixamplant, on acaba qualsevol tipus de raó, panderetes, violoncels, pits, sorolls, però aquesta mateixa naturalesa musical que es perllonga en un temps inexistent, amb l'espai del que se sent, es sentit per tu, del misteri, de l'atzar, de la pròpia història, de la pregunta per la fi, de la pregunta del perquè, del que es incommensurable, de la relació existent entre tu i l'altra, del teu món obert a l' altre, al buit i el que es construit, fins que com una cançó de bressol comences a relaxar-te, saps que no hi ha fi, saps que la mort no existeix, saps que l'ésser no existeix, però veus que el moviment cessarà, irreductiblement a res, amb la sorpresa del que no se sap, així ho pressents i poc a poc va cessant la música, va cessant l'aparent, les mirades moren, el dolor, el plaer, el psiquiàtric obre les seves portes, i s' estableix el teu Ordre.
A "Capitalisme i esquizofrènia" Deleuze ens parla del ritornello, aquesta melodia vagabunda que ens acompanya al bosc on un nen s'ha perdut.
Aquí en aquest allegretto es produeix al nen, l'ésser apareix com a ésser en un paper escrit, es manifesta com una nova força que es diferencia qualitativament, i emotivament va construint sense saber-ho quan neix, entre trompetes solemnes, aquesta melodia que es repeteix com una llavor indestructible, pròpia de la naturalesa, del que viu, del que se sostreu a qualsevol tipus de raó i de mesura, a qualsevol tipus d'analogia amb l'extern, ple de voluntat, fora de la modernitat ... i entre discursos va generant notes musicals que es barregen amb el obsessiu en un crescendo musical més enllà del model productiu, de qualsevol sistema econòmic, de qualsevol paraula resolutòria, de qualsevol inmunitas filosofica, incommensurablement amb l'ímpetu del que és viu, i generant un caos de l'esperit que es desdiu, que reneix però que creix i creix en l'èmfasi del que se sent, amb un sol sentit, irrepetible al seu temps.
En un primer moment tot sembla majestuós, arquitectònic, solemne, el moment en què emergeix una nova vida, la felicitat pròpia del que comença una nova activitat, una nova promesa, un regal inescrutable, propi de trompetes i de impetuosos guinyols, sorolls i aplaudiments , brouillards de la felicitat , compartida amb altres dones, gairebé no es percep certa amargor i desproporció,on hi ha un silenci, hi ha una cosa que s'interromp, la topada amb la dificultat, el món, els altres, la imbecil·litat pròpia de l'ésser humà, la música s'entristeix, baixa el volum de l'acció, ja no es viu l'esdeveniment, tot sembla malenconiós, apareix la pregunta per Déu, pel món, per la política, pel social, des de la insignificança del no- res, amb la veu baixa del no-tao, es perllonga sense destí, afectant, atorgant, vivint com un realisme el que s' otorga, el credit que permet viure, fins que ex nihilo comencen aquestes poques notes musicals de la naturalesa que no pararan de repetir-se, adquirides, gairebé imperceptiblement, des de l'anonimat, però amb la referència del donat, suaument, dolçament, amb veu de nena, perque mai acaben, mai acabarien, és una cosa que porta la vida, barrejant-se amb altres vigors d'altres sorolls, anant a més i més amb l'ordre del viu, del que pretén anar cap a alguna cosa, fenomen del esser, o una gran guerra, sonoritats que van canviant en un crescendo alterat, amb un somriure, amb un Verb, d'aquestes poques notes però amb la preocupació del que es complica, una música que s'uneix a la melodia esdevinguda, captaire del ple, que es perd en el caos, el desordre del dramàtic de l'existència, únicament i exclusivament en el sensible, durant molt de temps, amb més ímpetu, somrient indefiniblement, sorprenent-una i altra vegada, prevenint el donat però sense saber el que es donarà, el món i tu, la teva construcció pròpia del sensible , sense saber si millora el donat o no però imposant, eixamplant, on acaba qualsevol tipus de raó, panderetes, violoncels, pits, sorolls, però aquesta mateixa naturalesa musical que es perllonga en un temps inexistent, amb l'espai del que se sent, es sentit per tu, del misteri, de l'atzar, de la pròpia història, de la pregunta per la fi, de la pregunta del perquè, del que es incommensurable, de la relació existent entre tu i l'altra, del teu món obert a l' altre, al buit i el que es construit, fins que com una cançó de bressol comences a relaxar-te, saps que no hi ha fi, saps que la mort no existeix, saps que l'ésser no existeix, però veus que el moviment cessarà, irreductiblement a res, amb la sorpresa del que no se sap, així ho pressents i poc a poc va cessant la música, va cessant l'aparent, les mirades moren, el dolor, el plaer, el psiquiàtric obre les seves portes, i s' estableix el teu Ordre.
CONSTRUCCIÓN DE UN PARQUE INFANTIL
caos:
jerarquía:
1. social = ventaja/ desventaja...................................variable- RELATIVAMENTE FACIL
2. género= subjetividad/ significancia.........................no tocar
3. paisaje= empírico/ hermeneútico........................... variable MUY FÁCIL
espacio= pasividad/identificación del problema........variable MUY FÁCIL
intersubjetividades= reivindicarse/ financiarse..........no tocar
6. juego= resignación/ creatividad..............................variable MUY FÁCIL
7. despedida= inocente(eminente)/ reflexiva(tensa)......no tocar
parámetros: obediencia/ independencia
placer(facilidad)/eminencia(dificultad)
compromiso: único= independencia
orden: geometría variable: historia/biografía/necesidades
compromiso público: variable
NIVEL DE INFLUENCIA PÚBLICO: social( material), paisaje(material), juego( material). MATERIAL: DIFERENCIADO DEL ORDEN POLÍTICO
EDUCACIÓN: en otro momento
ARQUITECTURA: paisaje: situación geográfica(percepción con los sentidos, motivación de preguntas: infinito, vida, movimiento, etc...), naturaleza ( muy generosa siempre) fácil financiación
espacio: siempre superior la medida(no en extensión) del espacio, a la capacidad de abstracción (ej. 4 lados, 6 lados, una curva, un círculo) fácil financiación
juego: nivel de dificultad: muy fácil(en principio), escalonado discontinuamente, acorde con la lacra más perceptible a priori de los que juegan y su herencia socio...(no pensar en términos y fines académicos)
ESTÉTICA: esbozada/ participativa
SEGURIDAD: intentar encontrar el nivel de autonomía adecuado
parque nicolini
caos:
jerarquía:
1. social = ventaja/ desventaja...................................variable- RELATIVAMENTE FACIL
2. género= subjetividad/ significancia.........................no tocar
3. paisaje= empírico/ hermeneútico........................... variable MUY FÁCIL
espacio= pasividad/identificación del problema........variable MUY FÁCIL
intersubjetividades= reivindicarse/ financiarse..........no tocar
6. juego= resignación/ creatividad..............................variable MUY FÁCIL
7. despedida= inocente(eminente)/ reflexiva(tensa)......no tocar
parámetros: obediencia/ independencia
placer(facilidad)/eminencia(dificultad)
compromiso: único= independencia
orden: geometría variable: historia/biografía/necesidades
compromiso público: variable
NIVEL DE INFLUENCIA PÚBLICO: social( material), paisaje(material), juego( material). MATERIAL: DIFERENCIADO DEL ORDEN POLÍTICO
EDUCACIÓN: en otro momento
ARQUITECTURA: paisaje: situación geográfica(percepción con los sentidos, motivación de preguntas: infinito, vida, movimiento, etc...), naturaleza ( muy generosa siempre) fácil financiación
espacio: siempre superior la medida(no en extensión) del espacio, a la capacidad de abstracción (ej. 4 lados, 6 lados, una curva, un círculo) fácil financiación
juego: nivel de dificultad: muy fácil(en principio), escalonado discontinuamente, acorde con la lacra más perceptible a priori de los que juegan y su herencia socio...(no pensar en términos y fines académicos)
ESTÉTICA: esbozada/ participativa
SEGURIDAD: intentar encontrar el nivel de autonomía adecuado
parque nicolini
COLAZIONES: LA BICICLETA Y CANTAR CANCIONES
La manana nos ofrece su esplendor con la bienvenida
del segundo angel,
mientras nosotros, con las manos en las mejillas,
fraternas de monemontualizarse, entonabamos
las ultimas melodias con los ruisenores de la luz
cada miercoles, viernes y domigo,
sin la partitura de la desnudez
Entonces, me miraste a los ojos, radiantes,
pulsionando la ultima energia que cruzaba por nuestra luz
y ante aquellos seres maquillados, me dijiste
que aun nos faltaba algo, de amor.
Cuando quisimos conocer el origen de los astros
el choque con nuestros propios miedos
aparecieron los cerdos, aquellos hombres en la Historia
de la piramide que formabamos nosotros
Sus calculos y nuestro propio retrato
iluminaban los colores de los pueblos mientras tu
Me preguntabas si todo aquello era realmente constructivo o bonito
Y sin apreciar el conocimiento del segundo nivel
Aparecieron los trajes de la belleza
Y su absoluta y majestuosa libertad
Era dudoso quantificar la carne en las comidas
y no parecia fiable aun que se mostraran
los vente mil corazones afortunados
que nos ofrecia la vida misma, en su generosidad agradecida
en nuestras mesas y con nuestros vinos,
mientras los cumpleanos pasan y pasan
hasta que tu misma, con la mirada firme, y tan pequenita
cantabas las canciones
que nos ofrecia nuestro destino
mirando el resto de carne animal
que ofrecia la cadencia del bienestar
Tuvimos suerte sabiendo sin lugar a dudas
y sin ningun tipo de sedante o negocio con el amor y el carino
tuvimos suerte, como te digo
De saberte dulce y tranquila
del segundo angel,
mientras nosotros, con las manos en las mejillas,
fraternas de monemontualizarse, entonabamos
las ultimas melodias con los ruisenores de la luz
cada miercoles, viernes y domigo,
sin la partitura de la desnudez
Entonces, me miraste a los ojos, radiantes,
pulsionando la ultima energia que cruzaba por nuestra luz
y ante aquellos seres maquillados, me dijiste
que aun nos faltaba algo, de amor.
Cuando quisimos conocer el origen de los astros
el choque con nuestros propios miedos
aparecieron los cerdos, aquellos hombres en la Historia
de la piramide que formabamos nosotros
Sus calculos y nuestro propio retrato
iluminaban los colores de los pueblos mientras tu
Me preguntabas si todo aquello era realmente constructivo o bonito
Y sin apreciar el conocimiento del segundo nivel
Aparecieron los trajes de la belleza
Y su absoluta y majestuosa libertad
Era dudoso quantificar la carne en las comidas
y no parecia fiable aun que se mostraran
los vente mil corazones afortunados
que nos ofrecia la vida misma, en su generosidad agradecida
en nuestras mesas y con nuestros vinos,
mientras los cumpleanos pasan y pasan
hasta que tu misma, con la mirada firme, y tan pequenita
cantabas las canciones
que nos ofrecia nuestro destino
mirando el resto de carne animal
que ofrecia la cadencia del bienestar
Tuvimos suerte sabiendo sin lugar a dudas
y sin ningun tipo de sedante o negocio con el amor y el carino
tuvimos suerte, como te digo
De saberte dulce y tranquila
Les Serps Enrocades
Arribarem abans que es faci de dia, com cada matí, Entre rosers imitats per la llum de la naturalesa, esplendors denstellasts tan dolços i empetitits, tristament, com si no hagués passat entre nosaltres la força de cap riu vital, ni cap aquedotto, dos enamorats que el dia abans van tornar del cinema, i amb paraules sublims van entonar l'himne d'eros, sent mes joves, mes Aristofantics que els manantials Atenos , que l'arcàngel del Creat, Sifon, mentre els nens juguen en les fleques, cagats, i ens arrosseguen amb les seves cordes. Les creences de la nostra Religió, les paraules del profeta primigeni: Satyagrasha, Non Violenza, pis i forza, antisemitismes plàcids que van trobar el seu dinamisme macabre, Cruels confettis de l'adolescència consumida, expressionisme infinit, clarobscurs d' altres, Descomptes materns del Sublim Astre sacerdot de la cultura Occidental, Jesucrist, precaucions per a grups d'amics que varen trobar les seues nostàlgies, que van tallar les seues cames, els seus preservatius i es van enroscar a la Bellesa de l'incognoscible per créixer a cops d'Amor, a patades. Quan creixem, sonem, i quan ens besem, les paraules divines convergeixen al etern, al Gratuït, Jehová, passió de tots els nostres Sentiments entendrits que la Deessa Juno, afavoreix als nobles sants, despres del mati. Els poemes, els anatemes perduts, el No-TAO, aquells records que no vam entendre, fracturats i propedèutics de la seva harmonia, allò que mai ens van dir, insults infinits, càbales perdudes, llimbs filosòfics, jocs Àrabs, tot era El Absolut que formàvem, lirismes Que el home concilia trenta mil vegades al dia, pero no pot, aquells amics perduts, duríssimes però boniques imatges que ens mana el sublim, Jesucrist, al nostre llit de mort.
jueves, 12 de febrero de 2015
miércoles, 11 de febrero de 2015
ENTELEQUIA
¿A quién preguntar?
Todos hablan de algo con un sonido sordo
Como una sentencia.
¿Cuántas horas hay que evidenciar el sueño?
¿Qué contingencia hay que superar?
El papel no habla.
El miedo pregunta sempiternamente.
En mí, las obsesiones hacen daño. La mancha marca el camino.
Sé que abre veredas. Sé que rabia. Pero también sé de su incapacidad viaria.
El gesto de arlequín se repite en el círculo.
El payaso irremediable.
La pregunta interroga al interrogador. El interrogador niega la pregunta asesinándose a sí mismo.
¿Esconderme?
¿Celarme sin ganas?
Yo voy hacia algo. No diferencio ordenadamente. Distingo cualitativamente.
Sé mirar hacia dentro. Sé dolerme. Pincharme. Rajarme.
Llorarme.
Decirme a mí mismo que nada valgo.
Y entrometerme. Y saltarme la ley. Hacer el ridículo. Hacer daño.
Sé que me has leído. Sé que te intereso mínimamente.
¿Por qué poner precio a todo?
Busca algo mejor. Ella busca algo mejor.
Ella quiere ver algo mejor. Ella se merece algo mucho mejor.
Y yo lo entiendo.
¿A quién preguntar entonces?
Cogeré mis cosas y las destruiré.
Será mi único ritual. Mi espíritu copiado. Mis palabras que ya han dicho otros.
Lo haré por ella, y su mundo mejor.
Si no hay respuesta, debo aceptar que ese mundo mejor existe.
Y yo no soy un egoísta. Yo no soy tan ruin. Yo he visto sus ojos sorprenderse.
Pero hacía buen tiempo.
Dibujaré una ciudad entregada. Una ciudad diferente. Para ella.
Para que pueda llevar un recuerdo a su mundo mejor. En mi delirio.
Luego ajaré a los demás. De mi mundo pequeño. Sin esconderme.
Gritaré. Transgrediré.
¿Exigir?
Nadie es nadie. Yo no sé de nombres.
A veces creo que entiendo sobre circunstancias. Pero todo cambia.
Sé que hay que morir cada día. Sé que el placer no es gratuito. Se que todo el mundo se idolatra a sí mismo.
Pero mi mundo mejor es un mundo de miradas.
No hay nada más. Una vez y nada más.
Un color. Un sabor. Una luz. Nada más.
Seres descompuestos. Intereses. Voluntades. Trueques. No.
Tal vez no.
¿A quién preguntar?
¿Quién tiene la cara para responderme?
Mis elucubraciones son producto de algo. Muchos otros han pasado por el camino.
No creo que sea conveniente interrumpir caminos más claros con mis estupideces.
Mi mundo mejor nunca se dará. Mi mundo mejor lo dejé en una celda de una cárcel.
En una cama de un psiquiátrico. Siempre deciden los demás.
Saben más y no me importa. Leer. Dibujar. Pensar. Dramatizar.
Yo no quiero hacer daño a tu luz.
Aunque no pueda dejar de amar la inocencia de un destello de esperanza.
Mi crueldad no llega a tanto.
Mi esperanza sí, aunque sepa contenerme. Perdonarme. Despreciarme.
¿Qué hay que decir?
Yo quiero ver claro, pero siempre está el reloj con sus reproches.
Hay que matar al tiempo. Hay que torturarlo. Como hace él.
Hay que matar al negocio.
¿Soy persona o soy ente?
¿Soy algo para entregar a tu mundo idílico?
Si soy ente dependo del mundo externo y eso me incomoda.
Si soy persona me excedo en presunción.
Si soy mezcla, sólo puedo serlo en la medida en que el lenguaje es una cárcel.
Soy totalmente heterogéneo. Estoy totalmente loco. Y me digo.
La locura no puede ser. La locura hay que evitarla.
Pero yo no quiero.
Yo quiero mirarte con ojos delirantes.
Aunque sea en mi mundo pequeño, de extremos inhabitables en un mundo mejor.
¿Cuánto hay que conceptualizar?
¿Es que dispongo de fuerza infinita?
Del concepto al hecho. Mierda.
Yo no sé de conceptos. Yo me siento en una parada de autobús y miro.
No puedo captar identidades. Me distraigo. El movimiento me avasalla.
Llévate una pregunta mía.
Llévate un momento inaprensible.
¿De quién depende todo?
Nunca de mí. El movimiento ha podido conmigo.
Sólo hago que reaccionar. Y eso me vuelve vulnerable.
Y vuelvo a tus ojos. Aún no sé porque sonríes.
Nunca de mí, conmigo. Intrínsicamente estoy hecho de golpes. Y algún beso.
Mi tragedia es la construcción de mi ser a base de golpes.
Entonces necesito de la mierda.
Y tus ojos son claros.
Mañana seguro pierdo. Y sé que dolerá.
¿Dónde hay un mundo mejor para mí?
¿A quién preguntar?
La palabra divaga demasiado. Los palabreros hablamos demasiado.
Pero del dolor crece una flor. Aunque no acertemos en nuestras predicciones.
Y yo quiero que te lleves esa flor a tu mundo mejor. La esperanza me golpea el tímpano.
Y mi tímpano es muy sensible.
Yo creo que mi mundo también. Yo soy. El mundo habla.
Papeles. Periódicos. Televisores. Coincidencias. Mentiras.
Entonces golpeo con cólera. Siempre acabo golpeando con cólera.
Me burlaré de todos. Golpearé duro. Me importará una mierda todo su saber.
Y ese será mi mundo peor. Mi trabajo. Ejercer de malo. Ejercer de incoherente.
Seguro que me comprendes. Soy muy sencillo.
¿Puedes mirarme un segundo?
¿Cómo aquella vez que no recuerdas?
¿Quién mira cómo tú?
Todos hablan de algo con un sonido sordo
Como una sentencia.
¿Cuántas horas hay que evidenciar el sueño?
¿Qué contingencia hay que superar?
El papel no habla.
El miedo pregunta sempiternamente.
En mí, las obsesiones hacen daño. La mancha marca el camino.
Sé que abre veredas. Sé que rabia. Pero también sé de su incapacidad viaria.
El gesto de arlequín se repite en el círculo.
El payaso irremediable.
La pregunta interroga al interrogador. El interrogador niega la pregunta asesinándose a sí mismo.
¿Esconderme?
¿Celarme sin ganas?
Yo voy hacia algo. No diferencio ordenadamente. Distingo cualitativamente.
Sé mirar hacia dentro. Sé dolerme. Pincharme. Rajarme.
Llorarme.
Decirme a mí mismo que nada valgo.
Y entrometerme. Y saltarme la ley. Hacer el ridículo. Hacer daño.
Sé que me has leído. Sé que te intereso mínimamente.
¿Por qué poner precio a todo?
Busca algo mejor. Ella busca algo mejor.
Ella quiere ver algo mejor. Ella se merece algo mucho mejor.
Y yo lo entiendo.
¿A quién preguntar entonces?
Cogeré mis cosas y las destruiré.
Será mi único ritual. Mi espíritu copiado. Mis palabras que ya han dicho otros.
Lo haré por ella, y su mundo mejor.
Si no hay respuesta, debo aceptar que ese mundo mejor existe.
Y yo no soy un egoísta. Yo no soy tan ruin. Yo he visto sus ojos sorprenderse.
Pero hacía buen tiempo.
Dibujaré una ciudad entregada. Una ciudad diferente. Para ella.
Para que pueda llevar un recuerdo a su mundo mejor. En mi delirio.
Luego ajaré a los demás. De mi mundo pequeño. Sin esconderme.
Gritaré. Transgrediré.
¿Exigir?
Nadie es nadie. Yo no sé de nombres.
A veces creo que entiendo sobre circunstancias. Pero todo cambia.
Sé que hay que morir cada día. Sé que el placer no es gratuito. Se que todo el mundo se idolatra a sí mismo.
Pero mi mundo mejor es un mundo de miradas.
No hay nada más. Una vez y nada más.
Un color. Un sabor. Una luz. Nada más.
Seres descompuestos. Intereses. Voluntades. Trueques. No.
Tal vez no.
¿A quién preguntar?
¿Quién tiene la cara para responderme?
Mis elucubraciones son producto de algo. Muchos otros han pasado por el camino.
No creo que sea conveniente interrumpir caminos más claros con mis estupideces.
Mi mundo mejor nunca se dará. Mi mundo mejor lo dejé en una celda de una cárcel.
En una cama de un psiquiátrico. Siempre deciden los demás.
Saben más y no me importa. Leer. Dibujar. Pensar. Dramatizar.
Yo no quiero hacer daño a tu luz.
Aunque no pueda dejar de amar la inocencia de un destello de esperanza.
Mi crueldad no llega a tanto.
Mi esperanza sí, aunque sepa contenerme. Perdonarme. Despreciarme.
¿Qué hay que decir?
Yo quiero ver claro, pero siempre está el reloj con sus reproches.
Hay que matar al tiempo. Hay que torturarlo. Como hace él.
Hay que matar al negocio.
¿Soy persona o soy ente?
¿Soy algo para entregar a tu mundo idílico?
Si soy ente dependo del mundo externo y eso me incomoda.
Si soy persona me excedo en presunción.
Si soy mezcla, sólo puedo serlo en la medida en que el lenguaje es una cárcel.
Soy totalmente heterogéneo. Estoy totalmente loco. Y me digo.
La locura no puede ser. La locura hay que evitarla.
Pero yo no quiero.
Yo quiero mirarte con ojos delirantes.
Aunque sea en mi mundo pequeño, de extremos inhabitables en un mundo mejor.
¿Cuánto hay que conceptualizar?
¿Es que dispongo de fuerza infinita?
Del concepto al hecho. Mierda.
Yo no sé de conceptos. Yo me siento en una parada de autobús y miro.
No puedo captar identidades. Me distraigo. El movimiento me avasalla.
Llévate una pregunta mía.
Llévate un momento inaprensible.
¿De quién depende todo?
Nunca de mí. El movimiento ha podido conmigo.
Sólo hago que reaccionar. Y eso me vuelve vulnerable.
Y vuelvo a tus ojos. Aún no sé porque sonríes.
Nunca de mí, conmigo. Intrínsicamente estoy hecho de golpes. Y algún beso.
Mi tragedia es la construcción de mi ser a base de golpes.
Entonces necesito de la mierda.
Y tus ojos son claros.
Mañana seguro pierdo. Y sé que dolerá.
¿Dónde hay un mundo mejor para mí?
¿A quién preguntar?
La palabra divaga demasiado. Los palabreros hablamos demasiado.
Pero del dolor crece una flor. Aunque no acertemos en nuestras predicciones.
Y yo quiero que te lleves esa flor a tu mundo mejor. La esperanza me golpea el tímpano.
Y mi tímpano es muy sensible.
Yo creo que mi mundo también. Yo soy. El mundo habla.
Papeles. Periódicos. Televisores. Coincidencias. Mentiras.
Entonces golpeo con cólera. Siempre acabo golpeando con cólera.
Me burlaré de todos. Golpearé duro. Me importará una mierda todo su saber.
Y ese será mi mundo peor. Mi trabajo. Ejercer de malo. Ejercer de incoherente.
Seguro que me comprendes. Soy muy sencillo.
¿Puedes mirarme un segundo?
¿Cómo aquella vez que no recuerdas?
¿Quién mira cómo tú?
JARDIN ONIRICO
Los árboles descansan, y normalmente a las seis de la mañana los niños aún están soñando su futuro y imaginando grandes pasteles y princesas. Hay un rincón perdido y un banco donde habitan seres maravillosos, donde regularmente no pasea una niña de cinco años contemplando las flores del jardín. Ese día, si observas con atención, te encuentras unos ojos azules descansando su mirada dulcisima entre la maleza del banco. Mágicamente hay alguien allí y parece un niño no se sabe de donde ha salido. El jardín empieza a agitarse. Cruzan su imaginario y la niña exclama sin poder evitarlo: ¡Que polla más grande! Es entonces cuando empiezan a jugar con los caracoles del suelo lentamente hasta que sus manos tiemblan. Pasa un viejo verde y sin querer tropieza con cinco o seis y yacen muertos allí. Nace una nueva historia de amor. Parece que el niño se ha dormido, pero no es así. La niña le pregunta: ¿Te enseño el coño?, pero ese crío aún es inocente y le comunica: Seguro que no me lo dejarás ver y me estás engañando. Si quieres, pensemos en el futuro. Las preguntas empiezan a descansar. ¿Qué haces aquí? Estoy por ti. ¿Quién soy yo? Y en ese momento aparece el pederasta por el parque. La niña le dice: No lo mates, por favor. El niño responde: Vale, vamos a follar. ¿Sabes, que tendrás que imaginar, no? Sí, es mejor hablarlo. La oscuridad balbucea: fija tu mirada en una flor, de espaldas a mí. ¡Qué niña más bella! Me pregunto qué es lo que veo. Y le injiere la luz: ¿Verdad, verdad, verdad qué lo sabes? Y se da cuenta que nunca en su mísera existencia ha escuchado un sí más dulce. Nunca hubiera podido soñar un terremoto así, está contento de ser niño con estas casualidades. Están en el momento presente por una vez en su vida. Gira un poco la cabeza agitando su pelo rubio, y casi sin moverse, le jadea: ¿Has visto el cactus de allí? Casi ni pueden hablar, de lo felices que son. Mira el cielo, ese niño oscuro, forzando todos los ojos y piensa: "Allí está Dios" y todo le parece de agua cristalina, no puede pensar en sus padres de siete años. En ese instante se despiertan cada uno en su cama, y se dan cuenta de la trascendencia del sueño que les acompañará toda la vida, hasta la muerte...
ATMA I EL TEU ENS
Jo no sóc el meu ser aquí, ja que l'ens de ningú no és per a si. Somni amb tots els conceptes pròxims, sense decidir-me qual negar i deixar espai a les admissions sobre malenconies pures. El ens em manifesta en la seva multiplicitat i no tot subsisteix a la dialèctica entre el que es manifesta en la seva arbitrarietat i el Jo (nosaltres) pur. D'aquesta multiplicitat sóc allò que s'acosta al cel ia Heliogàbal. Tu ets amb mi, en aquests moments en què el discurs està fora de lloc, en el mateix lloc on es mostra el diví, on una creença no és utòpica i hi ha reductes religiosos, litúrgics, els àtoms suporten seu ball dionisíac, s'obre en si un abisme per a si ple de preguntes metafísiques, sobre el fonament de l'abisme, no sobre l'ésser, que responem per a si, i jo objecte sense cap tipus de gradació en la seva complexitat, ens tornen sorprenentment a la pura inociencia i trenquen la quotidianitat per nomenar i advenir un fenomen sense causa en un temps del que amb prou feines importa la seva magnitud i eina.
És possible que no sigui possible, tot i sabent que el nostre més enllà pot acabar tancant-se en un cercle buit en el qual no tenim consciència de llimbs pragmàtic, com si sortíssim junts d'un polígon industrial, a punt de morir, o bé morts, sense el record a penes d'aquesta postal nadalenca o família que ens nomena i designa en el seu ridiculesa. Ell era així, ella era un àngel. Pot ser que el fenomen de la mort estigui ple d'ànimes, on només importa el proïsme i l'ens. Però en vida, un poeta és un suïcida de l'ens. Un filòsof necessita la seva bogeria per abstreure del que ens i orientar cap a l'objecte de la seva anàlisi, buit d'equipatge, introduir els conceptes com un alienat i després polir i netejar com si es tractés d'un palau que ha de quedar lluent. Tot i així queda exposat a la prova del temps que tot ho erosiona com el vent bat les esfinxs. En resum, la teva & nbsp; ser aquí & nbsp; i el meu es relacionen en una prova d'atracció o repulsió, es van condicionant junts sense egoisme i donada la seva inevitalidad, les estrelles són llums naturals, que en mirar la seva pròpia llum reflectida en les pupil·les donen el ordre del sensible quant emotiu, junts ens mirem l'un a l'altre en la nostra mútua fascinació de l'ens i calor i amb prou feines cal esforçar-se per parlar o entaular una conversa inútil sobre tal o qual ordre de coses, fos com parlar del temps que passem al labavo, un esforç inútil en la majoria de casos.
Quan ens referim a l'ésser, així que el que ets o sóc, ens deixem & nbsp; al·lucinar i omplir el buit ontològic per tots els atributs, reals o ficticis, com un nen que s'admira de totes les joguines en la seva nit de Reis Mags, són atributs únics i irrepetibles en el temps, i de cada un de les proposicions que pressuposa un observador que retorna cada atribut, per arribar a la conclusió de l'etern del nosaltres, entre tots els atributs i premisses donades, si consegüent bogeria, ja que els atributs en l'amor són incomptables i l'ordre de les premisses són el dia a dia i es manifesten en el temps, només queda admirar de nosaltres mateixos i contemplar la nostra obra del mateix Helios que ens ha creat a imatge i semblança en el mateix cel, on el prosismo de ningú poc importa. Per l'amor profund o el recolliment de braços, la dansa del drama, l'ens no recorda, oblida com un tirà, la poesia dels teus ulls blaus és l'única medicina, el somni del que preveu, la imatge de qui escolta.
És possible que no sigui possible, tot i sabent que el nostre més enllà pot acabar tancant-se en un cercle buit en el qual no tenim consciència de llimbs pragmàtic, com si sortíssim junts d'un polígon industrial, a punt de morir, o bé morts, sense el record a penes d'aquesta postal nadalenca o família que ens nomena i designa en el seu ridiculesa. Ell era així, ella era un àngel. Pot ser que el fenomen de la mort estigui ple d'ànimes, on només importa el proïsme i l'ens. Però en vida, un poeta és un suïcida de l'ens. Un filòsof necessita la seva bogeria per abstreure del que ens i orientar cap a l'objecte de la seva anàlisi, buit d'equipatge, introduir els conceptes com un alienat i després polir i netejar com si es tractés d'un palau que ha de quedar lluent. Tot i així queda exposat a la prova del temps que tot ho erosiona com el vent bat les esfinxs. En resum, la teva & nbsp; ser aquí & nbsp; i el meu es relacionen en una prova d'atracció o repulsió, es van condicionant junts sense egoisme i donada la seva inevitalidad, les estrelles són llums naturals, que en mirar la seva pròpia llum reflectida en les pupil·les donen el ordre del sensible quant emotiu, junts ens mirem l'un a l'altre en la nostra mútua fascinació de l'ens i calor i amb prou feines cal esforçar-se per parlar o entaular una conversa inútil sobre tal o qual ordre de coses, fos com parlar del temps que passem al labavo, un esforç inútil en la majoria de casos.
Quan ens referim a l'ésser, així que el que ets o sóc, ens deixem & nbsp; al·lucinar i omplir el buit ontològic per tots els atributs, reals o ficticis, com un nen que s'admira de totes les joguines en la seva nit de Reis Mags, són atributs únics i irrepetibles en el temps, i de cada un de les proposicions que pressuposa un observador que retorna cada atribut, per arribar a la conclusió de l'etern del nosaltres, entre tots els atributs i premisses donades, si consegüent bogeria, ja que els atributs en l'amor són incomptables i l'ordre de les premisses són el dia a dia i es manifesten en el temps, només queda admirar de nosaltres mateixos i contemplar la nostra obra del mateix Helios que ens ha creat a imatge i semblança en el mateix cel, on el prosismo de ningú poc importa. Per l'amor profund o el recolliment de braços, la dansa del drama, l'ens no recorda, oblida com un tirà, la poesia dels teus ulls blaus és l'única medicina, el somni del que preveu, la imatge de qui escolta.
EL TREBALLADOR, Ernst Junger
La tècnica.
Jünger: El treballador.
Per Jünger l'error usual en tractar la tècnica sol donar-se en establir el vincle entre l'home i la tècnica i deduir que l'home és el seu creador o la seva víctima. L'home no està lligat a la tècnica d'una manera immediata, si no mediat. La tècnica és la manera en què la figura del treballador mobilitza al món.
Quan parlem de figura entenem aquella magnitud que s'ofereix a uns ulls que capten que el món articula la seva estructura d'acord amb una llei més decisiva que la llei de causa i efecte, encara que no vegin, però, la unitat sota la qual s'efectua aquesta articulació.
Val a dir que en la figura descansa el tot. Els temps venidors es caracteritzessin en què es veurà, s'actuarà i se sentirà sota l'imperi de figures. Tot depèn de que a la lluita, aquesta lluita mundana i indiferent al rang o nivell anem amb figures i no amb conceptes, idees o mers fenòmens. La figura no és una magnitud nova i té la seva representació també a la persona singular. La història també és figura, de la mateixa manera que té com a contingut el destí de figures. La més alta existència de l'home resideix en la seva figura, amb independència de qualsevol judici moral. Tots els seus grans moments, els seus somnis apassionats, l'amor, el foc de la batalla, tot això coincideix amb una profunda consciència de la figura. La tasca de la vida singular és l'expressió de tot això en el temps. La persona singular està sotmesa a un existent ordre de figures i quan descobreix dins seu la seva pròpia figura descobreix el sentit de la seva vida, descobreix la seva missió.
Una de les dificultats en l'actitud del treballador és la circumstància de trobar-se en la posició més avançada de la lluita i el treball.
Si partim de la idea treballador és un distintiu de grau i no una classe social o un estament, i la necessitat més íntima d'un ésser en el món és el treball, tota reivindicació de llibertat és reivindicació de treball.
Per Jünger el que importa no és que prengui el poder una classe social nova, el que importa és un tipus humà nou, de la mateixa casta que totes les grans figures històriques, que ompli l'espai de poder i li doni sentit. El treballador, o bé no és res o és el representant d'una figura important i peculiar, que actua sota la seva pròpia llei.
No hi ha res que no pugui ser concebut com a treball. Treball és tot. Treball és el tempo dels punys, dels pensaments i el cor. Estem treballant a tota hora, dia i nit. El problema més gran i el dubte que emprèn amb més força és: com arriba el treballador a tenir participació en l'economia, en la riquesa, en l'art, a la cultura, a la ciutat i en la ciència?
La clau de ser treballador és ser representant d'una figura important que està entrant en la història i pensar si és possible arribar a una consciència de llibertat, una consciència de trobar-se en el lloc decisiu. Per Jünger això és possible. Ell diu si.
La tècnica s'adapta a la figura del treballador i està subjugada a les seves ordres i mandats. És pura representant de la figura del treballador. És més, en la relació que s'estableix entre el treballador i la tècnica no es troba integrat cap altre agent fora de l'espai de treball, per exemple: un nacionalista, burgès, etc ...
On regna el sofriment, la passivitat, no pot experimentar sensació de llibertat; la llibertat només s'experimenta on hi ha activitat, on es pot canviar el món.
La tècnica pot manifestar-se de dues maneres: construcció i destrucció. De la mateixa manera que un tren càrrega mercaderies, també pot portar soldats. La guerra, per exemple, és el clar exemple del caràcter de poder que habita a la tècnica, deixant de considerar els components econòmics i progressistes.
La tècnica és el major poder anticristià que hi ha hagut fins ara. En els llocs on s'infiltra la tècnica l'espai es buida de totes les altres forces i el món espiritual decau i desapareix. Una de les característiques del treballador que mobilitza al món no és haver perdut la fe, si no tenir un altre tipus de fe. En una carrera de fórmula un, pot donar-se més fe i esperança que en els altars.
En tots els llocs on hi ha tècnica, o bé l'ésser humà s'adapta a ella i parla el mateix llenguatge, o bé mor. Un exemple clar és quan l'Església va voler destruir el saber que la terra girava al voltant del Sol. Al final van acabar afirmant el saber i van signar la pau amb la tècnica.
Junger objecta que és més independent qui es il·lumina amb un llum d'oli que amb llum elèctrica, i que si s'opta per la llum elèctrica, es perd llibertat.
És cert que es guanya en comoditat, però un poble que encarrega màquines, enginyers i altres, es torna tributari i conseqüentment més dependent. Així i tot, sembla que no hi ha cap valor capaç de oposar fre.
La gran quantitat de perills, la destrucció dels llaços d'abans, el fer abstracte de tota activitat, alimenten en l'ésser humà el sentiment de trobar només i perdut.
Pensar que aquest món nostre té sentit és una necessitat, encara que cada vegada sigui més difícil arribar a qualsevol tipus de seguretat quan tot és tan dinàmic i canviant i no és possible veure cap eix.
Segons Junger, fins que la figura del treballador no sigui encarnada en les persones i comunitats que usen la tècnica no serà possible alliberar-la de contradiccions.
En un món en què els enigmes més ocults pràcticament estan resolts la tècnica fa també la funció de suavitzar el mal del treball i ocupar-se de tasques millors. Se li rendeix a la tècnica un profund fervor.
Quant a l'evolució i el progrés, cap evolució està en condicions de treure l'ésser més del que en el ja està contingut, ja que el mateix concepte d'infinitud és una cosa en ell contingut. La realitat és que és l'ésser el que delimita la forma de l'evolució. En Junger, l'evolució de la tècnica no és il·limitada. Tots els mitjans tenen un caràcter provisional i només podran usar-se limitadament. L'evolució finalitzarà quan els instruments arribin a ser totalment perfectes.
La perfecció és un grau en el qual la lluminositat de la figura afecta d'una manera peculiar als ulls peribles.
La perfecció de la tècnica és una característica del final de la mobilització total en què ens trobem immersos. A la perfecció de la tècnica destaca el relleu d'un espai dinàmic i revolucionari per un espai estàtic i ordenat.
La tècnica és sempre un mateix cotxe al qual li esperen temporalment diferents motors, diferents maneres de conduir-la. Passa per sobre d'economies, lliure competència, etc ..., i prepara una unitat imperial. El seu fi últim és fer real el domini en el lloc que sigui. S'entén domini per una situació tal que en ella l'espai il·limitat de poder està referit a un punt des del qual, aquest espai de poder apareix com a espai de dret.
En el nostre temps i civilització occidental cada cosa dura el que dura un llampec. Fins i tot les instal·lacions més recents, els mitjans més eficaços acaben per morir: o bé se'ls desmantella, o bé se'ls recompon. No hi ha capital. Ja no hi ha cap activitat artesanal que pugui aprendre a fons, som mers aprenents. La circulació de béns i el consum porten amb si la desmesura i el descontrol. Fins i tot la seguretat ja no pot estar garantida simplement amb monstruosos arsenals d'aniquilació.
L'única constant és la variació i contra aquest fet xoca la voluntat de possessió de coses, la satisfacció o la seguretat.
L'espai tècnic cada vegada té una planificació gran i és molt més precís. El marge d'atzar és molt menor i tot és més controlat.
La utopia tècnica és creure que ja hem arribat a aquest nivell de perfecció. És una hipòtesi totalment vàlida, no hi ha res que s'hi oposi. Una utopia que pressuposa una constància de mitjans, que implica una constància de la manera de viure, sense entendre aquesta constància com una absència de frecs, sinó com un rerefons estable que permet conèixer l'amplitud i el rang dels afanys de l'home, dels seus triomfs i les seves derrotes amb una claredat més gran que en una situació dinàmic-explosiva que no és susceptible de càlcul.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)